palaujunca

- pdf(English version)

Palaujuncà: el plaer de mirar

Per a mi, pintar és senzillament una altra paraula per dir sentir John Constable Passegen vora l’estany amb la tranquil·litat més exacta. La ment oberta. Es passen hores i hores fent el seu ball ―un ritual diari― davant del cavallet unit al llenç: un pas endavant, un altre endarrere, mirada a l’horitzó, un altre pas endavant…
Els pintors banyolins, Joan i Raimon Palaujuncà, van iniciar-se al taller del seu pare i mestre, un destacat pintor en el gènere paisatgístic, Joan de Palau. A diferència del seu pare, ells treballen a quatre mans. Bessons, un dretà i l’altre esquerrà, pinten a l’únison formant un estil a duo homogeni, d’una única personalitat.
La petjada impressionista hi és palesa, a més, moltes de les seves obres són pròpiament matèriques, seguint la tendència del seu pare. Quadres ―paisatges, temes de mercat, bodegons de roses…― que al mirar-los de ben a prop ens fan tastar una abstracció i que a l’allunyar-nos se’ns uneix cada punt, cada línia desdibuixada, cada textura, cada tonalitat… fins a vislumbrar el seu piguellat tema.
Al meu entendre, després d’observar l’evolució de la seva obra, els de Palau pinten estanys dels anys 80 i estanys d’un estil més modern, gràcies a les diferents tècniques que hi apliquen. D’una banda, desdibuixat, romàntic, suau, avellutat… Sembla que mirem fotografies colorejades d’aquella època. De l’altra, amb estridències, potent, marcat, amb colors més atrevits com és el cas d’un verd pistatxo sobre la línia que separa la terra mateixa de l’Estanyol del Vilar.
La dansa davant del cavallet i la paciència infinita per trobar el color i composició més adients, demostra la seva gran sensibilitat. Si teniu l’oportunitat de poder veure les seves peces, devoreu-les com un bon llibre.

Andrea Carracedo (Crític d’art)

Palaujuncà: El paisatge dels sentits

El paisatgisme és, sens dubte, el gènere pictòric més popular. Tant és així que, per a molta gent, pintura a l’oli vol dir, en primer lloc paisatge i, ja a continuació, “natura morta”, “figura”, etc., si seguim la classificació clàssica d’aquest sistema.
Altrament, la representació del paisatge en un suport bidimensional i de forma autònoma tot i que en el seu ple sentit és una adquisició moderna, com a motiu o fons existeix, pràcticament des dels inicis de l’art: sigui a l’antic Egipte o entre els grecs i, no cal dir-ho, en l’esplèndid muralisme romà que ens ha arribat, fonamentalment, a través de Pompeia. Amb els inicis del cicle modern de pintura, com és prou sabut, Catalunya ―així com les Balears i el País Valencià―, aporten a aquest gènere alguns dels millors pintors i, fins i tot, es genera l’anomenada Escola d’Olot, la Barbizon catalana, que encara avui és el gran referent de la pintura basada en el territori tangible.
Aquesta escola fonamental, té, però, una continuïtat “lògica” al Pla de l’Estany: no solament per continuïtat geogràfica, sinó també perquè hi ha models de paisatges compartits: petites muntanyes i planes, petits camps cultivats i masos, verd primaveral o daurat autumnal. Però, a més ―en el cas banyolí―, amb un tret específic: l’estany de Banyoles i Porqueres, que configura les dades d’un paisatge lacustre propi i considerat d’acreditada bellesa. És, com aquell qui diu, un paisatge per a ser abastat sensualment amb la mirada i, és clar, per a ser pintat.
No és estrany, doncs, que en aquest entorn hi treballés el “mític” Pigem i, ja més ca ençà, el no menys mític Joan de Palau, originador d’una nissaga que, sortosament, està ara en el seu esclat. Aquí tenim, doncs, com a fruit de tot aquest sòlid substrat, Palaujuncà, d’entrada una obra singular pel fet que és feta a quatre mans. I, a més, a part de temps florals, d’escenes locals o de mercat, hi domina constantment l’exaltació paisatgística de l’estany ―que és tal com, de forma genuïna, els banyolins anomenen el “llac”, paraula que en aquest context és més literària que real­. Aquest estany sovint és entrevist enmig de la boirina de les veladures i de la pinzellada evanescent, sense gruix i al servei d’un cromatisme moderat. D’aquesta manera, sembla que els moments més estimats per Palaujuncà són els de la tardor i l’hivern ―estacions en les quals, certament, l’estany ofereix alguns dels seus secrets plàstics més profunds. La pintura de Palaujuncà en capta no solament els moments, l’estació i el cromatisme vaporós, sinó també l’ànima d’un paisatge molt conegut, trepitjat, plasmat a la tela i estimat. Un paisatge alhora mutant però immutable en les dades formals de la seva representació plàstica. Aquesta pintura, tot i que té una presència que gairebé podem qualificar d’ingràvida, és, no obstant, laboriosament i fins densament treballada, malgrat la subtilesa evanescent de les pinzellades.
L’estany, i els seus entorns, igualment, esdevenen en la formula de Palaujuncà, un paisatge dels sentits, on hi sura l’ideal d’un paisatge perfecte i sense màcules, més enllà, fins i tot, de les vicissituds o els estralls del temps o de la intervenció humana: aigua, arbres, reflexos, turons, celísties en un estat pur i vibràtil.

Jaume Fàbrega (AICA)

Palaujuncà

[…] Un nom artístic rere el qual es troba el bon art creatiu conjuntat dels dos fills del famós pintor català Joan de Palau, que va ser el seu mestre.
En la història de la pintura espanyola hi hagué casos de germans pintors ―per exemple, el dels Madrazo: Federico, Raimundo y Luís― però sempre cadascun d’ells anaren per rutes conceptuals, temàtiques i estilístiques absolutament dispars. El cas dels germans Palaujuncà, creadors de pintura conjuntament, és en veritat insòlit i molt més quan està dins de coordenades postimpressionistes, pintura de primer ordre. El temes tractats per Palaujuncà són preferentment, a part dels estrictament florals, paisatgístics: tant urbans com campestres i dins d’aquests les seves preferències creadores discorren per la comarca del Pla de l’Estany i entorn a la bellesa de somni de l’estany de Banyoles.
La pintura d’aquests banyolins s’ajusta plenament als plantejaments conceptuals de l’impressionisme francès, però en la seva dicció cromàtica i en el llenguatge expressiu és absolutament seva. No hi ha en ella el menor rastre de pintura per tocs reiteratius i amb gruixos matèrics. Molt al contrari, la seva vigència radica en que està aconseguida mitjançant una elaboració conscienciosa, amb la utilització de veladures i tècniques mitxes. Aquesta és la raó última de que les evanescències latents en ella estiguin ungides de misteri i de que sigui creixent el seu aroma romàntic.
En resum, una lliçó viva del que és essencialment l’impressionisme: la idealització de la realitat pel simplíssim sistema de passar les seves formes pel prisma de la pròpia sensibilitat de l’artista.

Antonio Cobos Soto (Decà de la Crítica d’Art Espanyola)